versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)
Ja sé que tots hem vist als més petits encantats davant un vell teatret de fusta i cartró, bocabadats amb les representacions dels titellaires, el que ignorem potser, és la llarga tradició del teatre de carrer per excel·lència remuntada alsSegles XVIiXVIIquan en mans dels forasters, francesos i italians principalment, pul·lulaven per les nostres places publiques.
Els arguments, sempre inefables, eren costumistes i satírics, feien les delícies de tothom, encara que aquell humor rajava pel broc gros del càntir i a voltes es tornava indecorós i sense manies, fins i tot, indecent; critiques socials que posaven en solfa a capellans i polítics, poders fàctics del moment i que el poble escarnia amb complaença. Segons els bufats dels vents adesiara,els còmics han estat marginats i la procacitat i la provocació que llavors, eren practiques habituals dintre un sistema de costums massa rígid, talment una mena de necessària ritualització de la transgressió. Aquella discrepància i la heterodòxia, a tots deixava tranquils. Era si ho voleu, un humor groller i vital d’acord amb la bastardia del públic, però senzill i entranyable. Posteriorment, la concurrència de diferents factors de progrés, evolucionà aquestes motivacions fins a reduir-les a esquemes netament infantils. És alSegle XIXquan amb elModernisme, hom els hi conferí una valoracióartística de primera línia.Juli Piés, als tombants del segle, el titellaire més important, actua alsQuatre GatsiRussinyol, Morera, Artís i Picassoescriviren textos per a titelles o bé els hi feren escenografies i compongueren música. A l’any 1930 inicià E. Vigues (Didó)el seu treball recorrent tot Catalunya fins a convertir-se en mestre de les presentsgeneracions.Joan Baixes i Teresa Calafell fundaren, als prodigiosos anys seixanta, elsPutxinel•lis Claca renovant totes les tècniques i provocant l’aparició de nombrosos grups com els Garibaldii Marduix. Joan Miró,realitzà per alsClacaels seus ninots de Morí el merma (1978)inspirats en Ubo reíd’Alfred Harry. Avui dia, els titellaires són un art menor plenament recobrat per a grans i petits. Segons la manera d'accionar-los els dividirem en dos grups principals: titelles de guant i de tija (putxinel•lis) i titelles de fil (marionetes). Catalunya té un tipus propi de titella de guant caracteritzat, a diferència d’altres ninots, en què els muscles, el pit i el cap son sòlids i d’una peça, això permet vestir-los amb gran realisme i aparença plenament humana. Titellaés divertit i simpàtic, fa molts papers segons els arguments que li preparen però el personatge és sempre el mateix: un jove pagès català amb aquella barreja d’ingenuïtat i seny nat, comuns als herois de putxinel•lis de tots els països. El seu tarannà feliç i content, el porta a tot tipus de calamitats però se'n surt amb astúcia, endevinant els estratagemes dels seus enemics i girant-los-hi les truites. Vesteix camisa blanca de pagès sota l’armilla descordada, calces de vellut negre, faixa vermella i barretina. Altres personatges tradicionals són enTòfol, laCristeta, laCascarriai es quasi tant important com el mateixTitella): EnTòfoles un galant curt de gambals i fatu, el coneixereu pel seu bigoti petit i negre amb expressió absent i badoca, el vestit variat i el gust cridaner i liberal. La sevabona fe me'l converteix en diana de tots els acudits i víctima segura de totes tes desgracies. Garrotada que s'escapa quan elDimoniesquiva elTitella, segurque va a petar sobre la seva closca d’astracan.
Cristetaés la protagonista femenina, inexplicablement té un aire cansat i esllanguit, porta el pentinat arnat de qui ha vist millors temps i així deu de ser, ja que té la punta del nas gastada pels cops d’una vida dura. LaCascarriaés d'edat madura i cabells blancs, li va be qualsevol paper, de sogra fins a mainadera. A més de dos barbuts, tenim un altre personatge secundari molt característic, l’Urbà, un policia bucòlic de casaca vermella a l’antiga usança, és l’únic que parla espanyol en lloc de català i ho fa amb veu dura i tons mesurats, tal com escau al representant de l’autoritat centralista i sempre fica els peus a la galleda, reafirmant la mala opinió que de la policia en té el poble. I quan la comèdia està a punt d’acabar feliçment i tothom remuga per marxar, els salts joiosos deTitellai laCristetasón interromputs de sobte, per un tro esgarrifós i la insospitada aparició delDimoni. L’escena següent amb un clímax exacerbat al màxim, és la fi de la funció. Culmina amb la gran batussa entre enTitellai elDimoni, en la que enTòfol, sempre en surt mal parat enmig de la riallada general. Aquest realisme és degut, en part, a la constitució singular del ninot de guant propi de Catalunya, el qual podem comparar amb la tradició delMr. Punchanglès , elGuinyolfrancès, elKasperlealemany i elPutxinel·liitalià.
Receptes de la meva germana Maria Teresa i un record nostàlgic de la nostra adolescència a la pastisseria dels pares al Passeig Nacional de la Barceloneta
tortells de pasta de full, de crema i cabell d'àngel. Bonissims !
Clicant sobreFullscreen ho veuras en pantalla completa i accionant seguidament el cursor de la dreta, podras lleguir-ho comodament
Agrairé la teva crítica. Gràcies !
escrits entranyables i.....altres
versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament) Era una tarda d'Octubre especialment càlida i lluminosa, la caminada es va allargar més del previst. El dia s'havia escurçat i em vaig trobar que se'm feia fosc en un descampat, a més d'una hora del camí. Així i tot, no sé perquè però, vaig complaure'm en el retard. El crepuscle tenia una càrrega estranya - no esperis tant de la nostàlgia, - diuen els vells, però hi ha moments i aquell n'era un, per no resistir els imants de la desraó, i vaig cedir a identificar volums seguint els murmuris del desig, vaig saber com mai, que no hi ha millor esperança que la inconcreta, i el més emocionant de la foscor són els llums. Una barreja de pànic i plaer, de desesperació i anhel va ofegar-me sense cap altre causa aparent que les olors i els defalliments cromàtics del dia que mor. Caminava a contra llum, devers la celístia, totes les siluetes eren figures carregades de significat i de records. Una d'aquelles taques fosques va cridar-me especialment l'atenció: ja no es tractava del meu esperit curiós, tan ben disposat a veure en un capvespre, ocasions per a maleir-se, era una persona estirada sota un roure en el marge esquerra del camí. Vaig acostar-m'hi amb precaució. Podria ser un vagabund, un lladre..... En menys de deu minuts s’havia fet fosc. L’home ajagut al marge, no era cap facinerós, sinó tot el contrari, o potser sí?. Era jo mateix, si, jo mateix vint anys més jove! El vaig agafar pel braç fent-li una pressió lleugera amb els dits. Ell que si, va despertar-se de cop i es va mig incorporar sobresaltat. No sabia què passava, els ulls desconcertats, van clavar-se en els meus i jo també, en els seus, lligats així tan sobtadament, en aquella giragonsa del temps. Abruptament vaig tutejar-lo: - Perdona que t’hagi molestat, però essent de nit m'ha semblat... - a desgrat dels meus sentits, la realitat era més que la fantasia. - Què estrany- va dir, mirant tot el voltant, amb inquietud i sorpresa. -justament, estava somniant que jo era tu.-Va posar-se dret, i jo també, al uníson i de poc anà que en el mateix rampell, no xoquéssim els dos, coincidint. Varem observar-nos, encuriosits. - Somniaves que eres Jo? - vaig somriure - Què passava en el somni?- Es va espolsar el vestit i em va tornar el somrís. La situació tenia un no sé què, de divertiment maligne que semblava fascinar-lo tant com a mi, - Jo era tu- va recordar, mirant al llunyedar, la celístia cada cop d'un blau més fort - i em passejava per aquest paratge, de cop i volta, trobava un desconegut adormit a la cuneta: el desconegut era jo, però jo (es a dir, tu) era jo mateix més gran. Com que es feia de nit (tal com és ara) i feia fred, vaig decidir, dir-li alguna cosa i el dorment, (com de fet, també he fet jo) es despertava sobresaltat, pensant que jo era un lladre i feia un gest amb intenció de defensar-se. Aquell estrany que no era tan estrany, anava parlant i progressivament mi anava reconeixent, talment com si igualment, jo despertés d'un llarg somieig, però, aquells ulls escrutadors que també, volien saber, feien per moments, més palesa la meva estranya incomoditat i davant aquella pressentida urgència, se'm va escapar una afirmació, que no per intuïda era menys temuda, n'estic segur. - Saps?, amb el temps he traït totes les esperances en un món millor, més just i més lliure. M`he fet gran i he repetit la historia tal com totes les altres persones i generacions anteriors, abans, han fet. Ho sento! - Era totalment de nit i no es diferenciaven ja, els cossos de les ombres. Aquella potser, aparentment innecessària confessió, tan repentina i contundent, l'havia deixat estassat, me'l vaig mirar llargament. Tan ell com jo, teníem ben humits els ulls i ni respirar podíem, els dos, de tanta emoció. El temps feia allí, no sé, com un doblec i ens ajuntava dos moments de la nostre vida. De segur que a través, d'aquell forat que el traspassava, deixàvem la realitat i entràvem dins el reialme de les fades on el present és etern. L'ambient crepuscular oprimia el cor i la flaire de la nit enfilava amunt, amunt, talment com si la mateixa terra s'incorporés per aproximar-nos maternalment, el seu pit.... No, no va respondre'm, no podia. Efectivament, els dos ho sabíem de sobres, un de nosaltres, era el lladre i l'altre, la víctima. - Si, però, imagina't, qui dels dos ho podia saber?-
Ramon (1989)
agrairé la teva crítica. Gràcies !
articles d'opinió, critica i agitació
En un dia de Març de l'any 1978
versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)
L’espectacle del domini forneix el guió de l’historia i les diferents versions de la experiència amunteguen encara molta arena a les eternes platges del poder. Espectacle un i sol, recalcitrant i sempre repetit, a cada repassada de la onada un nou perfil sobre l’esquena del mateix esclau, que de grec passa a home lliure, serf de la gleva a les ciutats medievals dels coralings, explotat i ben previst desprès pels grimpadors anglosaxons, inventors de la gran revolució industrial, que el faran peó qualificat o tècnic especialitzat, obrer en Coventry o en qualsevol burg de la vetusta Europa, a les filatures de Terrassa i Sabadell tan nostrades, a les plantacions de canya de la Gran Antillà també i als carrers dels gratacels de la Nova Amsterdam, allí serà Charloto Al Capone per dissort del irreductible Oncle Sam, aquest fantasista del marketing i el psicoanàlisis en el present terrible de multinacionals i míssils que sofrim tots els currants d’avui i de sempre. En el cabaret galàctic d’en Sisa, sàvia i antiga una estanquera felliniana ens diu: - No tingueu por dels morts, cal témer als vius- Trempo de gust i me la pelo en un racó, ja ho veus, la continua i progressiva racionalització del projecte d’explotació tan sols perfecciona la imatge de la mercaderia, garantint, això si, la perpetuació de la explotació i tal emboc, no és mai per convenciment, sinó per conveniència, mai passa res. La França del Brumarí tempestuós transforma el feudalisme, sistema jerarquitzat de castes hereditàries, en una lliga d’usufructuaris i administradors de la plusvàlua del treball aliè. Espectacle revival deliciosament naif, a les rebotigues dels vetes-i-fils petit burgesos del barri, però pregunteu, pregunteu a les nenes que treballaven a Bas i Cugueró (1) el significat de l’atur i la planificació econòmica de la Moncloa a l’any 1978, i si depens de Déu o de deu que disposen del que és teu, tremola perquè a sobre, romandràs culpabilítzat de totes les crisis de mercat i si protestes, enemic de l’Estat i perill públic a eradicar del Món Feliç d’en A. Husley, o de la Metròpolisd’en Friz Lanz en que se’ns a transformat la ancestral Barcino Nova, sempre amb permís de l'Honorable, malgrat les llàgrimes sinceres (2) de Núria Espert i de tants i tants.... Ara, amunt el telo, que tots plegats representem la ficció! Amunt el telo Joglars, representem la llibertat d’expressió! Ja sabem que el món, senyora, és un altar al déu Priap, mes senzill senyora, si la relliscada del llenguatge ens porta del barroc al natural del tu i jo, vull dir, que el món és un cul. Si, l’espectacle del domini forneix el guió de l’historia i la "La torna" (3) esdevé un exili. Continua encara, aquella llarga obscura execució d'en Salvador i l'Enz, polítics i comuns aplegats sota l’internacionalisme de la mort vil, coincidència no cercada però potser, sí, íntimament desitjada, estic segur, a l’ombra d’un Golgota sempre omnipresent sobre devots i demés púrria. . Tota organització es església, burocràcia per definició i qualsevol projecte, qualsevol utopia, aproximacions a la realitat del no. La necrofília dels supervivents ha estat enveja, i ja se sap, els corbs han bornejat el cos de l’heroi i s’han repartit les despulles. I en el ritual de les manis només s’escolta el avorrit conjur, com una lletania més, l’emancipació dels treballadors serà obra dels propis treballadors o no serà, quan més fervor mes buidor de tan cristians com som. Amic Boadella i tots els demés, els altres, aquests no coneguts, res no us en sé i malgrat tot, me’n sento solidari. Solidari contra el poder, contra la mort, contra l’estat, contra les lleis, contra la força i l’exèrcit, contra la mort i contra tot. Amic Boadella, company, tingues la certesa que la primavera que tu no tens aquí, tan lluny, recomença a tots els camps i floreix la mimosa i les precoces flors boscanes que tu no tens aquí, també floreixen. També a Catalunya, igual també, a Catalunya la dissortada pàtria de l'Espríu, la mig perduda Alfaranja (4) que ardida fins i tot, arraconava el cabdill Almançor, la de tantes i tantes esperances albira una nova albada de llibertat. La veu de l’home, avui per a avui, es silenciada, ofegada, humiliada, reprimida, constrenyida, vexada, escarnida, burlada i ferida. La mort fa el paper del personatge principal i el llibret de l’obra, trepitjat sota soles de botes en pas marcial. La força com a únic argument i els que fem giravoltar l’esperança en la Anarquia, revoltats a punt de que....?, davant de tanta i tanta llunyania, davant de tan silenci revoltats contra qui...? Ben mudadets, dos dies després, celebrarem el Diumenge de Rams i com sempre també, farem un gran fregall de tan picar i repicar palmons sobre el terra dels carrers de la ciutat.
Hop ! Llums ! Acció ! Canya i conya!
Segueix la vida del teatre o és el teatre de la vida...?
