El nom no fa la cosa

escrits entranyables i.....altres

versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)

Ja sé que tots hem vist als més petits encantats davant un vell teatret de fusta i cartró, bocabadats amb les representacions dels titellaires, el que ignorem potser, és la llarga tradició del teatre de carrer per excel·lència remuntada als Segles XVI i XVII quan en mans dels forasters, francesos i italians principalment, pul·lulaven per les nostres places publiques.

Els arguments, sempre inefables, eren costumistes i satírics, feien les delícies de tothom, encara que aquell humor rajava pel broc gros del càntir i a voltes es tornava indecorós i sense manies, fins i tot, indecent; critiques socials que posaven en solfa a capellans i polítics, poders fàctics del moment i que el poble escarnia amb complaença. Segons els bufats dels vents adesiara, els còmics han estat marginats i la procacitat i la provocació que llavors, eren practiques habituals dintre un sistema de costums massa rígid, talment una mena de necessària ritualització de la transgressió. Aquella discrepància i la heterodòxia, a tots deixava tranquils. Era si ho voleu, un humor groller i vital d’acord amb la bastardia del públic, però senzill i entranyable. Posteriorment, la concurrència de diferents factors de progrés, evolucionà aquestes motivacions fins a reduir-les a esquemes netament infantils.
És al Segle XIX quan amb el Modernisme, hom els hi conferí una valoració artística de primera línia. Juli Pi és, als tombants del segle, el titellaire més important, actua als Quatre Gats i Russinyol, Morera, Artís i Picasso escriviren textos per a titelles o bé els hi feren escenografies i compongueren música. A l’any 1930 inicià E. Vigues (Didó) el seu treball recorrent tot Catalunya fins a convertir-se en mestre de les presents generacions. Joan Baixes i Teresa Calafell fundaren, als prodigiosos anys seixanta, els Putxinel•lis Claca renovant totes les tècniques i provocant l’aparició de nombrosos grups com els Garibaldi i Marduix. Joan Miró, realitzà per als Claca els seus ninots de Morí el merma (1978) inspirats en Ubo reí d’Alfred Harry. Avui dia, els titellaires són un art menor plenament recobrat per a grans i petits.
Segons la manera d'accionar-los els dividirem en dos grups principals: titelles de guant i de tija (putxinel•lis) i titelles de fil (marionetes).
Catalunya té un tipus propi de titella de guant caracteritzat, a diferència d’altres ninots, en què els muscles, el pit i el cap son sòlids i d’una peça, això permet vestir-los amb gran realisme i aparença plenament humana.
Titella és divertit i simpàtic, fa molts papers segons els arguments que li preparen però el personatge és sempre el mateix: un jove pagès català amb aquella barreja d’ingenuïtat i seny nat, comuns als herois de putxinel•lis de tots els països. El seu tarannà feliç i content, el porta a tot tipus de calamitats però se'n surt amb astúcia, endevinant els estratagemes dels seus enemics i girant-los-hi les truites. Vesteix camisa blanca de pagès sota l’armilla descordada, calces de vellut negre, faixa vermella i barretina.
Altres personatges tradicionals són en Tòfol, la Cristeta, la Cascarria i es quasi tant important com el mateix Titella): En Tòfol es un galant curt de gambals i fatu, el coneixereu pel seu bigoti petit i negre amb expressió absent i badoca, el vestit variat i el gust cridaner i liberal. La seva bona fe me'l converteix en diana de tots els acudits i víctima segura de totes tes desgracies. Garrotada que s'escapa quan el Dimoni esquiva el Titella, segur que va a petar sobre la seva closca d’astracan.

Cristeta és la protagonista femenina, inexplicablement té un aire cansat i esllanguit, porta el pentinat arnat de qui ha vist millors temps i així deu de ser, ja que té la punta del nas gastada pels cops d’una vida dura. La Cascarria és d'edat madura i cabells blancs, li va be qualsevol paper, de sogra fins a mainadera. A més de dos barbuts, tenim un altre personatge secundari molt característic, l’Urbà, un policia bucòlic de casaca vermella a l’antiga usança, és l’únic que parla espanyol en lloc de català i ho fa amb veu dura i tons mesurats, tal com escau al representant de l’autoritat centralista i sempre fica els peus a la galleda, reafirmant la mala opinió que de la policia en té el poble.
I quan la comèdia està a punt d’acabar feliçment i tothom remuga per marxar, els salts joiosos de Titella i la Cristeta són interromputs de sobte, per un tro esgarrifós i la insospitada aparició del Dimoni. L’escena següent amb un clímax exacerbat al màxim, és la fi de la funció. Culmina amb la gran batussa entre en Titella i el Dimoni, en la que en Tòfol, sempre en surt mal parat enmig de la riallada general.
Aquest realisme és degut, en part, a la constitució singular del ninot de guant propi de Catalunya, el qual podem comparar amb la tradició del Mr. Punch anglès , el Guinyol francès, el Kasperle alemany i el Putxinel·li italià.

Ramon (1986)

TITELLES DE FIL