escrits entranyables i.....altres
versió en àudio (pots llegir i escoltar, simultàniament)
Era una tarda d'Octubre especialment càlida i lluminosa, la caminada es va allargar més del previst. El dia s'havia escurçat i em vaig trobar que se'm feia fosc en un descampat, a més d'una hora del camí.
Així i tot, no sé perquè però, vaig complaure'm en el retard. El crepuscle tenia una càrrega estranya - no esperis tant de la nostàlgia, - diuen els vells, però hi ha moments i aquell n'era un, per no resistir els imants de la desraó, i vaig cedir a identificar volums seguint els murmuris del desig, vaig saber com mai, que no hi ha millor esperança que la inconcreta, i el més emocionant de la foscor són els llums. Una barreja de pànic i plaer, de desesperació i anhel va ofegar-me sense cap altre causa aparent que les olors i els defalliments cromàtics del dia que mor.
Caminava a contra llum, devers la celístia, totes les siluetes eren figures carregades de significat i de records. Una d'aquelles taques fosques va cridar-me especialment l'atenció: ja no es tractava del meu esperit curiós, tan ben disposat a veure en un capvespre, ocasions per a maleir-se, era una persona estirada sota un roure en el marge esquerra del camí. Vaig acostar-m'hi amb precaució. Podria ser un vagabund, un lladre.....
En menys de deu minuts s’havia fet fosc.
L’home ajagut al marge, no era cap facinerós, sinó tot el contrari, o potser sí?. Era jo mateix, si, jo mateix vint anys més jove! El vaig agafar pel braç fent-li una pressió lleugera amb els dits. Ell que si, va despertar-se de cop i es va mig incorporar sobresaltat. No sabia què passava, els ulls desconcertats, van clavar-se en els meus i jo també, en els seus, lligats així tan sobtadament, en aquella giragonsa del temps.
Abruptament vaig tutejar-lo: - Perdona que t’hagi molestat, però essent de nit m'ha semblat... - a desgrat dels meus sentits, la realitat era més que la fantasia. - Què estrany - va dir, mirant tot el voltant, amb inquietud i sorpresa. - justament, estava somniant que jo era tu. - Va posar-se dret, i jo també, al uníson i de poc anà que en el mateix rampell, no xoquéssim els dos, coincidint. Varem observar-nos, encuriosits. - Somniaves que eres Jo? - vaig somriure - Què passava en el somni? -
Es va espolsar el vestit i em va tornar el somrís. La situació tenia un no sé què, de divertiment maligne que semblava fascinar-lo tant com a mi, - Jo era tu - va recordar, mirant al llunyedar, la celístia cada cop d'un blau més fort - i em passejava per aquest paratge, de cop i volta, trobava un desconegut adormit a la cuneta: el desconegut era jo, però jo (es a dir, tu) era jo mateix més gran. Com que es feia de nit (tal com és ara) i feia fred, vaig decidir, dir-li alguna cosa i el dorment, (com de fet, també he fet jo) es despertava sobresaltat, pensant que jo era un lladre i feia un gest amb intenció de defensar-se.
Aquell estrany que no era tan estrany, anava parlant i progressivament mi anava reconeixent, talment com si igualment, jo despertés d'un llarg somieig, però, aquells ulls escrutadors que també, volien saber, feien per moments, més palesa la meva estranya incomoditat i davant aquella pressentida urgència, se'm va escapar una afirmació, que no per intuïda era menys temuda, n'estic segur.
- Saps?, amb el temps he traït totes les esperances en un món millor, més just i més lliure. M`he fet gran i he repetit la historia tal com totes les altres persones i generacions anteriors, abans, han fet. Ho sento! - Era totalment de nit i no es diferenciaven ja, els cossos de les ombres.
Aquella potser, aparentment innecessària confessió, tan repentina i contundent, l'havia deixat estassat, me'l vaig mirar llargament. Tan ell com jo, teníem ben humits els ulls i ni respirar podíem, els dos, de tanta emoció.
El temps feia allí, no sé, com un doblec i ens ajuntava dos moments de la nostre vida. De segur que a través, d'aquell forat que el traspassava, deixàvem la realitat i entràvem dins el reialme de les fades on el present és etern. L'ambient crepuscular oprimia el cor i la flaire de la nit enfilava amunt, amunt, talment com si la mateixa terra s'incorporés per aproximar-nos maternalment, el seu pit....
No, no va respondre'm, no podia. Efectivament, els dos ho sabíem de sobres, un de nosaltres, era el lladre i l'altre, la víctima. - Si, però, imagina't, qui dels dos ho podia saber?-
Ramon (1989)
agrairé la teva crítica. Gràcies ! 
